19/05/2011

AVUI fem diferents dinàmiques per reconèixer la manera que tenen cada un de resoldre els conflictes:

Competitiu

Quan existeix molta preocupació pels desitjos de si mateix, quan solament pensa en els seus interessos i no hi ha preocupació per l'altre, dóna per resultat una actitud competitiva. L'aconseguir el que es vol és l'únic criteri a tenir en compte i la persona no es deté a reflexionar sobre el que els altres volen. Aquesta posició pot aconseguir-se a través de l'ús de l'autoritat, a través d'amenaces físiques, manipulant o desconeixent els reclams legítims de l'altra part. “Jo sóc el cap, per tant s'ha de fer així.” Per exemple, la manipulació pot donar-se quan el cap vol aparentar ser democràtic i sotmet la resolució d'un conflicte a un comitè. No obstant això, amb anterioritat s'ha assegurat que aquest comitè estigui compost per aquells que votaran a favor de la seva decisió.

Col·laboratiu

És un estil poc practicat. Suggereix que és possible preocupar-se i perseguir els desitjos i objectius d'un, i al mateix temps satisfer els de l'altre. És l'esforç per trobar una solució que permeti que ambdues parts surtin beneficiades, més que trobar culpables o a qui assenyalar com a responsable. Al final, ambdues parts han de sentir que van guanyar. Aquesta és realment l'única estratègia guanya-gana entre les cinc que estem discutint. Fa que les persones s'enfoquin en els problemes i no en les persones. Aquest estil funciona molt bé en ambients *organizacionales que recolzen l'obertura, la igualtat i la comunicació directa i franca dels problemes.

Evasiu

Es presenta quan s'evita el conflicte costi el que costi i no s'afronten directament els problemes. En el fons, no importa ni el que jo desig ni el que l'altre desitja. Aquesta en general és la resposta d'aquells caps que no estan preparats per assumir conflictes i manejar l'estrès que va associat amb això. L'ús repetit d'aquest estil produeix frustració, ja que els problemes mai es resolen i s'eviten a causa de la seva alta possibilitat de generar conflictes.

D'acomodació

Aquest estil es posa en pràctica quan un no es preocupa pel seu i solament busca satisfer els desitjos de l'altre. No planteja la pròpia posició, sinó que sempre cedeix i accepta el que els altres volen, així per dins se senti malament. És tot el contrari de l'estil competitiu. En general, aquesta estratègia acaba que ambdues parts perden. S'emfatitza el mantenir una relació amistosa amb el cost de no poder criticar els assumptes sota consideració. En alguns casos inclusivament no es defensen els drets propis. Tot això pot resultar que l'altra part prengui avantatge i s'aprofiti del que semblen símptomes de debilitat.

De compromís i negociació

Suposa que un no deixa de preocupar-se pel seu, però redueix el seu desig propi quan considera el que l'altre vulgues. És un estil que considera que s'ha d'arribar a un punt mitjà entre les dues postures, o sigui, “repartir el pastís per igual”. Per arribar a una solució, cal que cadascun cedeixi una mica fins a arribar a un punt mitjà. Semblat a demanar rebaixa al mercat. És un intent per obtenir satisfacció parcial per a ambdues parts. Per a això, cada part està disposada a fer un sacrifici en favor de l'interès de l'altre. Si s'usa amb massa freqüència, aquest mètode pot resultar contraproduent. Si les persones saben que sempre han de partir la diferència, ells poden concloure que és més important resoldre la disputa, que efectivament trobar-li solucions als problemes. Això pot generar climes artificials de negociació en els quals les persones saben per endavant que han de demanar el doble del que realment val un producte per poder així partir les diferències.

Des del meu rol, feim un exercici per saber si creuen que n'hi pot haver d'altres. Entre tots arribem a la conclussió de que no es tant que n'hi hagi més sinó que segons la situació afronten d'una forma o una altre.